Scott Pilgrim és el nom d’una sèrie de sis volums d’una novel·la gràfica realitzada per el dibuixant canadenc Bryan Lee O'Malley, publicats entre 2004 a 2009. Scott Pilgrim es un jove que tractarà, després d’haver trencat una relació, de conquistar a una xica: Ramona Flowers.
Comença com una comèdia romàntica però al llarg de tota la pel·lícula es presenten múltiples referències a la cultura popular de videojocs, música o còmics entre altres.
El seu gran èxit en vendes va fer que es realitzarà una pel·lícula que és la hem vist en classe..: "Scott Pilgrim contra el mundo " (Edgar Wrhigt 2010).
El divendres 28 començaren a vorer: Blade Runner: Dirigida l'any 1982 per Ridley Scott i protagonitzada per Harrison Ford, Rutger Hauer i Sean Young entre altres. El guió està basat en el llibre: Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Philip K. Dick, i al diseny dels fons i l'ambientació va treballar Moebius (Jean Giraud) molt conegut pels seus còmics espacials com "El Incal". La versió que veurem es l'última que ha eixit a la venda el 2008, com manen les tradicions últimament: "la versión del director", que afig metratge i lleva la veu en "off" del protagonista fonamentalment, encara que esta versió té els seus detractors.
Aquest any 2015 es parla de fer una continuació de pel·licula protagonizada per Harrison Ford.
Donat l'èxit de la pel·lícula es va fer un cómic l'any 1982:
ací teniu l'enllaç per a poder llegir el còmic, encara que està en anglés. BRmovie.com: Blade Runner Comic
En Blade Runner (Ridley Scott 1982) , els replicants que viuen en “las colonias del mundo exterior”, fan un viatge suïcida a la Terra per a saber si poden alterar el seu codi genètic i d'esta manera “vivir más”[1]. Per a això Roy Batty es troba amb el seu creador a qui acabarà assassinant. Després de la seua mort i d’entendre Roy que morirà i que no pot fer res per remeiar-ho, entén la seua pròpia existència i, encara que el fet de que no acabe amb Deckar pot interpretar-se com que el Blade Runner és un replicant també es pot pensar que necessita un testimoni ocular del seu final.
Desgraciadament per a Roy, a diferència de Perseu[2], no aconseguix enganyar a la mort, així que únicament li queda l'acceptació, i, fent un cant coral del que significa haver viscut, ens fa veure que això significa haver vist, haver convertit en imatge tot allò que s'ha viscut i poder-ho transmetre encara que com a pàl·lid reflex en una fotografia, perquè totes eixes coses no es perden “como lágrimas bajo la lluvia”. Al voler Roy que el Blade Runner es quede contemplant la seua mort, és per que confia en que amb la seua presència ell mateix quede convertit en imatge. A pesar que li està comptant a Decker tot el que ha vist entén que eixes coses vistes moriran amb ell. Per a Roy resulta evident que allò que s'ha vist per ell no es pot convertir en un objecte que es transmet, si no que és personal i intransferible. Qüestiona d'eixa forma el valor de la tradició, l'antic, l'herència, la qual cosa la cultura transmet. Només vivint-la[3] es pot entendre qualsevol acció.
Als que són mortals els queda el record que no poden transmetre per que només ells ho han vist. D'esta manera, de forma semblant a Orfeo[4] amb la seua lira, el replicant Roy Batty tracta amb el seu cant de cigne captivar els habitants de l'Hades, potser amb l'esperança que se li perdone la vida. Però el seu cant no és escoltat.
[1] L'entrecomillad es deu al fet que citem directament la veu del film.
[2] Graves, Robert. Els mites grecs 1. Aliança Editorial núm. 1110, Ed. Aliança. Madrid 1995 (1a Ed. 1985) , veure pp. 293-303.
S'han publicat diverses novel·les continuant la història, totes inferiors a l'original, i pareix que Alcon Entertainment ha comprat els drets per a produir precoles i seqüeles, inclús es parla de que alguna d'elles podia ser dirigida pel mateix Scott.
L'estètica de la pel·lícula s'emmarca dins del CYBERPUNK:
Dirigida per Jean-Pierre Améris en 2010 a França, 'Tímidos anónimos" narra, d'una forma desigual, la trobada entre Angélique i Jean-René, dos persones amb un greu problema de timidesa que s'enamoren, i de les dificultats per les quals passen.
En classe hem estat acabant la pel·lícula 'La invención de Hugo'. En un moment donat vos he dit que la primera pel·lícula reconeguda de la història del cine en una projecció pública és 'L'arrivée d'un train en gare' en el Grand Café de París al 28 de desembre de l'any 1895 i feta pels germans Lumière. En ella un tren arriba a una estació i els espectadors, aterrits, botaven dels seus seients.
Vos he dit en poques paraules que això era degut, en els començaments de l'espectacle cinematogràfic, a que la mirada de l'espectador s'identificava amb la de la cambra (cinematògraf). En la pel·lícula es fa referència a este fet en el moment que somia Hugo, en el que una locomotora no pot frenar al veure-ho a ell sobre les vies de l'estació. Però ací l'espectador, es a dir nosaltres, no ens identifiquem amb la cambra, sinó amb la mirada de Hugo construïda pel muntatge alternat (camp-contracamp) de la seqüència. Vos pose una ressenya sobre Méliès que acompanya el tràiler de la pel·lícula que estàvem veient. El naixement de l'espectacle cinematogràfic no és sinó un moment en la història d'una sèrie d'esdeveniments i la imatge no es resumix només al que el cine representa. Els primers anys va lligat a altres mitjans com el còmic els tableaux vivants, la fotografia, la màgia etc, tots ells mitjans lligats al relat d'una forma o una altra. En la pel·lícula ix una espècie de fira en què es representaven els espectacles cinematogràfics. La cultura visual de finals del segle XIX queda representada en una part per G.Méliès que a principis de segle fa centenars de pel·lícules amb un argument més o menys estructurat. El seu cine ve derivat de les fires i els circs en què va començar treballant i en els quals es comencen a distribuir les primeres pel·lícules.
Méliès segons llegenda del cine, inventa el pas de maneta, consistent a parar un moment la filmació, per a continuació continuar filmant, aconseguint d'eixa forma un bot en la filmació en què apareixen i desapareixen objectes. En la seua pel·lícula més citada 'El viatge a la Lluna' de 1902, es pot constatar. Va acabar els seus dies en la indigència a causa de la falta de drets sobre les seues pel·lícules i a més perquè el temps de fer eixe tipus de cine va arribar al seu fi.Característiques del cine primitiu.
De tot el cine d'esta època es poden traure algunes característiques que ens podrien definir les produccions que es feien.
Estes característiques i altres (que eludim per ser més directes), constituïxen un autèntic llenguatge, diferent del cine que es farà després:
A. Frontalitat en els enquadraments,
B. Absència quasi de grisos creant pel·lícules en blanc i negre i quasi sense profunditat de camp,
C. No utilització de l'escala de plans,
D. Gestualitat molt marcada en els personatges.
E. Escassa o nul·la utilització del muntatge basat en l'escala de plans.
Hui en classe vos he parlat de certes pel·lícules reconegudes en la història del cine per no seguir les pautes marcades per la indústria i que es queden al marge d'ella. Tal és el cas de "2000 Maníacos" de l'any 1964 i que a inspirat un fancine que es diu així i que té una pàgina al Facebook i sobre la que podeu trobar mes informació en: 2000 Maníacos - CineFantastico.com.
Una altra pel·lícula que hem comentat ha sigut "El ataque de los tomates asesinos" de l'any 1978 en la que cal destacar la falta de pressupost per a la seua realització, la qual cosa es nota.
El cine de sèrie B (baix presupost) va ser una aposta de la indústria del cine per a guanyar més diners amb una menor inversió. A través de reduïts pressupostos els directors i guionistes havien de posar més de la imaginació que dels que realment es podia pagar, creant pel·lícules mítiques com "La mujer pantera" Jacques Tourner 1942; "Yo anduve con un zombi" també de Tourner de 1943 són grans pel·lícules amb un baix pressupost i en les que el fora de camp juga un paper fonamental a l'hora de construir el mostre o l'amenaça.
